Virginia Woolf és, probablement, una de les millors dramaturgues que ha donat el teatre occidental. I, en canvi, l’extraordinària qualitat de la seva producció dramàtica encara queda lluny de ser justament reconeguda. Es tracta d’una vella història que a casa nostra ens resulta massa familiar, perquè en certa manera també és la història del teatre de Mercè Rodoreda —de qui només es va arribar a estrenar una obra en vida seva, quatre anys abans que morís— o de Caterina Albert —la qual, abans d’adoptar el pseudònim de Víctor Català, havia compost una dotzena de peces teatrals, a banda de començar-ne una altra dotzena, però en canvi cap d’aquestes obres no van començar a pujar als escenaris fins pòstumament, i gairebé a comptagotes.
És cert que, en el cas de Woolf, la seva producció dramàtica es limita a una única obra, Freshwater (Una comèdia), enllestida l’any 1935 però començada a escriure l’any 1923 —més o menys al mateix temps que redactava la seva primera gran novel·la, Mrs. Dalloway.Però aquesta única obra és tan complexa i brillant, que per si sola ja mereix ocupar un lloc eminent dins el cànon teatral del segle XX.
La relació de Virginia Woolf amb el teatre, però, no es limita a la comèdia Freshwater. L’autora va escriure diversos assaigs sobre les arts escèniques, conscient del valor problemàtic de la performativitat en contrast amb els discursos estrictament textuals. I, publicada un any després del seu suïcidi, la seva novel·la Entre els actes —una apassionant indagació sobre l’art de l’escenari a través de l’ambiciós espectacle performatiu d’una tal Miss La Trobe— a més de relatar la vida transcorreguda als entreactes també donava vida a l’obra representada, amb uns diàlegs teatrals tan fascinants com l’escenificació imaginada.
