“Jo sóc arquitecte, però essencialment sóc escenògraf. Penso en teatre . Quan veig els plànols duna sala, veig persones. Als llibres d’arquitectes d’avui no hi ha persones, veieu l’espai. És un signe d’època”. Enmig de la nau principal de l’antiga fàbrica Numax, qui parla és el gran escenògraf i arquitecte francès Jean-Guy Lecat. Va treballar durant 25 anys amb el director i creador Peter Brook. Coneixedor de Barcelona, ja ha estat aquí en diverses oportunitats (de fet, ho va fer quan va venir la companyia de Brook per presentar el Mahabarata de Peter Brook, el segon primer espectacle que es va fer al Mercat de les Flors).
Durant aquests anys ha escrit llibres i ha desenvolupat treballs de transformació i creació de sales per al Lincoln Center, de Nova York; per al Tramway, de Glasgow, i per a les Naves del Matadero, a Madrid, entre tants altres projectes que porten la seva firma, com la renovació de la Mama Experimental Theater de Nova York. Ara ha passat diverses vegades per Barcelona per assessorar sobre aquest nou teatre del Farró, la Fàbrica, l’equip promotor i l’estudi d’arquitectura d’Antoni Bantulà, que ha executat el projecte.
Som al segle XXI i necessitem un teatre per a avui -apunta aquest notable creador, que també fa disseny de vestuari i d’il·luminació–.
És molt important entendre què és el teatre avui i què necessita el públic avui. El teatre sempre dialoga amb l’actualitat.
La segona idea rectora del projecte és que tenim un repertori de 2.500 anys, de les tragèdies gregues a Molière. Quan es va construir la majoria de teatres que coneixem es feia un teatre de repertori que dialogava amb el moment en què es van construir. Hi havia una osmosi perfecta entre l’arquitectura i l’època. Avui, el repertori és un altre, calen espais més lliures, més oberts, més neutres. La idea de la sala és que sigui bella, però simple; que no generi interfències amb l’arquitectura existent. El passat és un problema i la idea de monument històric per a una sala teatral és més problemàtica perquè un teatre és justament el contrari. Això era una fàbrica i s’ha de continuar sentint que és una fàbrica.
La idea de teatre monument és un fre a la imaginació i la creativitat tant per als artistes com per al públic. El desafiament per a un teatre és trobar un equilibri entre el passat i allò contemporani.
A Europa, explica aquest senyor d’aguda mirada, hi ha un moviment molt important de restauració i no de conservació. “A Itàlia hi ha un centenar de teatres tancats que van ser ocupats il·legalment. A Pisa vaig organitzar un workshop amb juristes, directors de teatres i artistes diversos amb l’objectiu de redactar una mena de document que explica als alcaldes de les ciutats que els costa menys diners obrir un teatre tancat i que no cal esperar a tenir diners per refer-lo, perquè obrir aquests espais així com estan, amb les marques del passat, funcionen molt bé amb propostes contemporànies. En aquests casos cal resoldre els problemes de seguretat i d’electricitat, però no gastar-se una fortuna en la restauració.
És fonamental la creació de nous públics i, per a aquest objectiu, cal abandonar la idea de monuments i apostar a espais teatrals simples i econòmics.
El més important és donar a les sales un funcionament simple perquè els creadors, després, les transformin com ells vulguin. La dificultat en tot això és que la política vol monuments. Ja no es construeixen esglésies, però sí grans sales teatrals més pendents de la seva arquitectura exterior que del funcionament interior.
