L’any 2017 vam obrir un petit teatre, La Gleva, al barri del Farró. La revista Time Out el va definir com el lloc més underground de l’upperdiagonal. El 2018, La Gleva va rebre el Premi Catalunya com a Millor Projecte de Futur del Teatre Català, el 2020 la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona, Premis de la Crítica per les nostres produccions en diverses ocasions…
Mario Gas, Marta Angelat, Pep Munné, Ramon Simó, Magda Puyo, Pepa Plana, Anna Güell, Tortell Poltrona, Albert Arribas, Ángel Pavlovsky, Jango Edwards, Vicky Peña… Desenes dels grans noms de l’escena catalana s’hi han prestat a posar en peu les obres d’autors contemporanis del país i els grans clàssics en un espai de 135 metres quadrats per a 50 espectadors de mitjana. Ara, a La Fàbrica, la segona pota que conforma Teatres del Farró, ens llancem, a més, a afrontar el repte de créixer en un espai per rebre-hi més 60.000 espectadors l’any.
Per a nosaltres el teatre és un art que es basa en el talent, en la tradició, en l’excel·lència i amb un component comunitari que és allò que li dóna sentit des dels seus orígens. El teatre és un espai de trobada entre persones, allà on per mitjà de la poesia es diuen les veritats incòmodes, on els artistes no ensenyen la seva obra sinó que s’exhibeixen ells mateixos i es posen en risc.
Algú altre podrà dir que és una activitat de lleure, perquè tothom tingui dret a expressar-se, una cosa que tothom pot fer. Nosaltres, no. Si qualsevol persona no pot practicar una cirurgia ni qualsevol persona que tingui un pinzell pot tenir la seva obra en una gran col·lecció, difícilment qualsevol persona pot oficiar la màgia, la cerimònia, el ritual del teatre.
Per això Teatres del Farró és diferent: volem els artistes consagrats més reconeguts i els joves valors amb trajectòries més prometedores per fer una programació d’excel·lència al servei d’uns espectadors exigents. A la plaça Mañé i Flaquer, Mercè Rodoreda hi jugava de petita, davant la porta de Can Benet el mateix cafè on Unamuno descansava anys més tard durant la seva estada a Barcelona, quan Neruda vivia al barri i feia de cònsul de Xile a la nostra ciutat. Joan Maragall no va ser a temps, per pocs anys, de veure com a la banda de baix de la plaça s’hi alçava una fàbrica de ventiladors, a la confluència de Vallirana i el carrer de la Torre. Ara aquella fàbrica, que va començar sent la Numax, és un nou teatre.
Benvinguts!
